MANNEKEN PIS
El Manneken Pis, és l’estàtua més coneguda de Brussel·les. Situada al centre històric d’aquesta ciutat representa un nen petit nu que pixa sobre una font.
Antigament, el raig d’aigua del Manneken Pis era substituït per altres beuratges durant algunes celebracions o festes populars. Al 1890, per exemple, durant els dos dies que van durar unes festes a la ciutat, el Mannenken Pis pixava vi i lambic, una cervesa típica de Brussel·les.
S’expliquen varies llegendes sobre aquesta famosa estàtua.
La més coneguda explica que l’estàtua representa al duc Godofredo II de Brabant de només 2 anys d’edat. Al 1142, les tropes d’aquest jove duc, estaven en guerra contra les tropes de Berthout. Van col·locar el duc dins un cabàs i el van penjar d’un arbre perquè pugues animar a les seves tropes. Des de dalt de l’arbre, el duc pixava sobres les trobes enemigues, i aquests van acabar perdent la batalla.
Una segona llegenda explica que en ple s. XIV Brussel·les portava força temps assetjada per una potència estrangera. Els atacant havien planejat col·locar uns explosius a les muralles, per ensorrar-les i poder entrar a la ciutat. Un nen petit anomenat Juliannske espiava als enemics mentre preparaven els explosius. En un moment va pixar sobre una metxa que just acabaven d’encendre i la va apagar amb el seu pipi. D’aquesta forma els explosius no van esclatar i la ciutat de Brussel·les es va salvar.
PHRA APHAIMANI DE KO SAMET
El poeta més estimat els tailandesos és Sunthorn Phu (1786-1855). Els seus versos es caracteritzaven per ser llargs i lírics el van convertir amb en el poeta preferit dels reis Rama II i Rama III.
El seu primer poema, Phra Aphaimani, es va inspirar amb els voltants de la illa Ko Samet, la illa on vivia.
Diu el poema que el jove príncep, en Phra Aphaimani, vivia exiliat al fons a un regne submarí governat per una dona gegant. Aquesta s’enamora incondicionalment del jove príncep. Una bonica sirena ajuda al príncep a sortir d’aquest regne i res refugia a la illa Koh Samet. La gegant els persegueix, però no sap que el príncep té una arma perillosa. Una flauta màgica. Quan sent el so de la flauta s’adorm per sempre més. El jove príncep accepta a la bonica sirena com la seva muller.
A la Illa Koh Samet podem trobar una estàtua de la bonica sirena i el príncep amb la seva flauta màgica.
EL MICO AL PONT BRÜCKENAFFE
Una de les atraccions turístiques de Heidelberg és la bota de vi del Castell de Heidelberg, però no és la única. Al pont anomenat Brückenaffe trobem l’estàtua de bronze d’un mico.
Sempre hi havia hagut alguna escultura d’un mico amb un mirall a la mà en algun dels ponts de la ciutat, però el Princep Karl Theodor va fer treure les escultures. Al 1977 per petició de la població, es va demanar tornar a realitzar una escultura d’aquest ésser. En un concurs d’artistes Gernot Rumpf va ser el seleccionat per portar a terme aquest projecte. Les condicions que havia de tenir l’escultura era ser un mico, portar un mirall a la mà i que el seu cul apuntés cap al riu.
És fàcil veure el mico rodejat de turistes que es fan fotos tocant el mirall o posant el cap dins el cap d'aquest mico. I és que la llegenda diu que qui toqui el mirall del mico, tornarà a la ciutat de Heidelberg. Tot i així el mico adverteix que qui s’acosti al mirall veurà un altre exemplar de la seva espècia.
“Per què em mires? No has vist el mono de Heidelberg? Si mires al teu voltant és provable que vegis més micos com jo”
Sempre hi havia hagut alguna escultura d’un mico amb un mirall a la mà en algun dels ponts de la ciutat, però el Princep Karl Theodor va fer treure les escultures. Al 1977 per petició de la població, es va demanar tornar a realitzar una escultura d’aquest ésser. En un concurs d’artistes Gernot Rumpf va ser el seleccionat per portar a terme aquest projecte. Les condicions que havia de tenir l’escultura era ser un mico, portar un mirall a la mà i que el seu cul apuntés cap al riu.
És fàcil veure el mico rodejat de turistes que es fan fotos tocant el mirall o posant el cap dins el cap d'aquest mico. I és que la llegenda diu que qui toqui el mirall del mico, tornarà a la ciutat de Heidelberg. Tot i així el mico adverteix que qui s’acosti al mirall veurà un altre exemplar de la seva espècia.
“Per què em mires? No has vist el mono de Heidelberg? Si mires al teu voltant és provable que vegis més micos com jo”
EL GUARANÁ DE L'AMAZONES
A l'Amazones trobem una planta anomenada "Guaraná". Està cultivada pels indígenes Saterê- Maurés. De les llavors d'aquesta planta se'n fa refrescs que eviten la somnolència i aporta molta energia. També s'utilitza per fer un tipus de pa, anomenat "pa de guaraná.
Els indígenes de Saterê-Maurés, que són els que eviten entre els rius Andirá i Maués, els agrada explicar l'existència d'aquesta planta mitjançant una llegenda:
Fa molt anys a l'Amazones vivien 3 germans orfes, dos nois i una bonica noia. Els dos germans eren uns nois arrogants, tenien molt mal caràcter. A més no els agradava treballar, eren molt ganduls, només sabien ordenar a la seva germana. Tota la feina de la cabanya requeia sobre la noia, que era coneguda per la seva simpatia. La gent del poblat n'estaven molt de la noia, era tan llesta, treballadora i agradable... tan diferent dels seus germans...
D'un embaràs imprevist, la germana es va convertir en mare d'un nen. El bebè tenia una grans ulls negres, molt bonics i plens de vida. Els germans de la noia van tenir molt gelós del nen, així que el van matar quan només tenia 5 anys.
La mare, al veure'l mort, abans d'incinerar el cos, li va treure aquells ulls que el feien tan diferent dels altres nens. Els va sembrar com si fossin llavors i va demanar a Tupa, la divinitat dels indígenes, que tornes la vida del seu fill en forma de vegetal.
D'aquesta forma va néixer el Guaraná, aquesta planta d'extraordinaris poders medicinals, afrodisíacs i tan energètica.
![]() |
LA SIRENETA DE COPENHAGUEN
Un dia, un jove i humil mariner va sortir a pescar, tal com havia fet des de feia molt temps. Mentre esperava que algun peix mossegues l'ham, va sentir una dolça veu que venia del fons del mar. Era la veu d'una bella sirena.
Ella es va enamorar del pescador i va decidir renunciar la immortalitat i convertir-se en una noia. D'aquesta forma va poder compartir la seva vida amb l'home estimat.
Aquesta llegenda ha anat passat de generació a generació de forma oral, fins que l'escriptor danès Hans Christian Andersen va escriure el conte de La Sirena al 1837. Va ser al 1913, quan Carl Jacobsen, fill del fundador de la marca de cervesa Carlsberg, va encarregar una escultura a Edgar Eriksen. Volia una escultura que representes la bella sirena de la llegenda més coneguda de Copenhague. Per realitzar l'escultura, Eriksen es va inspirar en el rostre de la ballarina danesa Ellen Price. Ella, però, es va negar posar despullada, així que Eriksen va haver de convèncer a la seva pròpia dona.
CATEDRAL DE MUNIC
Al 1458, a la ciutat de Munic es va decidir que el poble necessitava una nova església. La població havia augmentat i la que església que hi havia en aquell moment havia quedat vella i petita.
Així que al 1468 va començar la construcció de la Catedral de Munic. El seu arquitecte era Jörg von Halsbach. La llegenda diu que quan el diable va saber que a Munic es construiria una gran església, on podien cabre 20.000 fidels, es va enfadar moltíssim. Tan si com no, havia d'impedir la seva construcció.
L’arquitecte von Halsbach tenia problemes econòmics, però estava segur que aconseguiria els diners necessaris per la construcció del temple. El diable, pensant que era molt llest, va anar a cercar a l’arquitecte per proposar-li un pacte: ell li deixaria els diners necessaris i no impediria la construcció del temple, però a canvi, en Jörg von Halsbach havia de construir la catedral sense cap finestra. Així el diable tindria un temple obscur, fosc i tenebrós.
Al cap de 20 anys, la Catedral estava finalitzada. El diable va anar a buscar en Jörg von Halsbach. Van entrar tots dos a la Catedral i es van situar al centre de l’entrada. No hi havia cap finestra a la vista. El diable estava orgullós del resultat i l’arquitecte havia complet amb el pacte. Però quan el diable va donar una passa per endinsar-se a la Catedral, van començar a aparèixer finestres com per art de màgia. Era un efecte òptic, les finestres havien quedat amagades darrera les columnes que aguantaven el temple i no era possible veure-les des d’on es trobaven. Va ser tan gran l’empipada que el diable va marxar donant cops forts amb els peus. I va quedar marcat la petjada del diable per sempre al centre de la Catedral.
L’arquitecte von Halsbach tenia problemes econòmics, però estava segur que aconseguiria els diners necessaris per la construcció del temple. El diable, pensant que era molt llest, va anar a cercar a l’arquitecte per proposar-li un pacte: ell li deixaria els diners necessaris i no impediria la construcció del temple, però a canvi, en Jörg von Halsbach havia de construir la catedral sense cap finestra. Així el diable tindria un temple obscur, fosc i tenebrós.
Al cap de 20 anys, la Catedral estava finalitzada. El diable va anar a buscar en Jörg von Halsbach. Van entrar tots dos a la Catedral i es van situar al centre de l’entrada. No hi havia cap finestra a la vista. El diable estava orgullós del resultat i l’arquitecte havia complet amb el pacte. Però quan el diable va donar una passa per endinsar-se a la Catedral, van començar a aparèixer finestres com per art de màgia. Era un efecte òptic, les finestres havien quedat amagades darrera les columnes que aguantaven el temple i no era possible veure-les des d’on es trobaven. Va ser tan gran l’empipada que el diable va marxar donant cops forts amb els peus. I va quedar marcat la petjada del diable per sempre al centre de la Catedral.
BOTA DE VI DEL CASTELL DE HEIDELBERG
Heidelberg és una bonica ciutat alemanya situada a la bora del riu Neckar. Un dels principals reclams turístics és el Castell de Heidelberg.
En ell hi podem trobar una de les botes de vi més grans del món, amb una capacitat d'uns 200.000 litres.
La llegenda diu que durant el s. XVIII va viure un bufó anomenat Pankert Clements. Se li va encarregar que vigiles l'enorme bota de vi del castell. Un dia el van reptar a que es bebès tota la bota de vi i ho va fer en un sol dia. No sé sap quan va morir, però es diu que va ser al primer cop que va beure un vas d'aigua.
Els alemanys han agafat la figura del bufó com a símbol, per aquest motiu en fan referència a cançons, festivals i el podem veure representat en algunes cerveseries.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)














